Cap derrota és una derrota, totes les lluites són una victòria

Carta al llop i al món
per David Jiménez i Cot (escriptor i poeta)
10 de maig, Dia Mundial del Lupus

Bon dia, gent de bé!

Com us prova el matinet?

Avui és el Dia Mundial del Lupus. Ho sabíeu?

Pels que encara no conegueu aquesta mosca collonera, el Lupus Eritematós Sistèmic és una malaltia autoimmune no infecciosa que inflama i deteriora amb el temps els diferents òrgans o sistemes del cos. Les defenses o leucòcits, per un error que desconeixem, es pensen que les cèl·lules de qualsevol part del cos són un virus o un bacteri (patogen) i el sistema immunitari dona l’ordre d’atacar els teixits sans com si fossin una infecció: cor, pulmó, sistema nerviós, cervell, ronyons, músculs, vasos sanguinis, articulacions, etc. Ja veieu quines festes es munten, aquests pinxos dels glòbuls blancs… :-p

Malgrat que és una malaltia greu que funciona a brots i provoca, a temporades, uns dolors que requereixen molta paciència, medicació i analgèsics, estic molt orgullós de combatre-la i fer-la visible, no només avui, sinó cada dia; i en la poesia també!

Sabeu una cosa? Odio aquest llop («lupus», del llatí clàssic). I el pitjor de tot és que no li puc desitjar la mort; perquè no només morim directament o indirectament pel lupus, sinó que morim amb el lupus. Però sabeu? L’impuls primari de l’odi i de l’amor no és pas tan diferent, a estones. Per això, també estimo el meu llop. Quina mena de masoquista estima una bèstia com aquesta, oi? Mireu: el meu llop m’ha deixat i em seguirà deixant mil estralls i cicatrius per dins. El meu cos funciona a mitges, aquí sí que podem dir com la Shakira: jo ja no tinc un Ferrari de cos, sinó un Twingo.

Però el meu llop també m’ensenya coses de la vida bellíssimes, com ara: la felicitat és en les coses més petites; l’amor trenca pedres i mou muntanyes; els metges no són ni tenen l’obligació de ser herois; amb l’humor que em caracteritza, declaro que les tremperes matineres són senyal que de moment estic prou bé; la saviesa més essencial rau en la humilitat i no en les millors distincions; cal perdonar i ser perdonats, però tenim dret a no oblidar; que no podem canviar el món si abans no l’eduquem; que no podem jutjar allò que els altres no poden canviar en menys de 24 hores; que plorar és la resposta més valenta i natural per combatre el dolor; que l’humor ha de ser sempre present a les nostres vides… i que, si bé la felicitat mai serà absoluta, la vida és, amb perdó, «una merda com un piano»; però, com a mínim, no és una «merda a seques» perquè, mentre tingui piano i tecles, podem fer-ne música i ballar. A les males olors, tothom s’hi acostuma!

Alguns em pregunteu si em moriré. De fet, tots morirem. Quina sorpresa, oi? Lamento dir-vos, però, que això no crec que passi ni demà dia 11 de maig (que per cert, és el meu aniversari i en faig 36), ni d’aquí a deu anys, probablement. Però tot el que es mou avança. I totes les bèsties tenen potes. Ja m’enteneu… Així que no, senyoretes i senyorets, em queda molt de temps de lluita i resistència. O sigui que em sap greu, però penso continuar tocant-vos el nas com sempre. Sé que és un suplici i un martiri per a tots vosaltres, però haureu de continuar aguantant els meus petons, les meves abraçades, les meves tremperes (Sònia, ja són deu anys junts, però és que la teva bellesa no té cura), els meus versos i el meu mal geni quan vull una pizza i em feu menjar amanida o  enciamets de la Mare de Déu. Quina gana devia passar la pobra marona, senyors metges!

En un dia com el d’avui, doncs, acomiado aquest escrit excepcional amb el poema «Lupus» del meu darrer llibre «Moren els Déus» (Adia, 2022). No passeu pena i alegreu les cares. El lupus, per sort, funciona a brots i ens deixa moments de treva. Al final, jo i ell (i perdoneu que anteposi primer el «jo» i no l’«ell») vam arribar a un acord irresistible; i és que, com que la cançó diu que «la vida és un carnaval» i a mi m’encanten les disfresses: quan ell m’ataca, jo soc la Caputxeta Roja o Eritematosa (que vol dir ‘vermell’, en grec antic); però, ai dels moments de treva, quan ell me’ls deixa! Llavors, el llop soc jo. I el que més admiro dels llops és que són indomables! Així que: «quid pro quo», estimat lupus! Que per molts anys visquis en mi i que per molts anys em deixis viure, company de vida i cul inquiet!

Mil gràcies i ànims a totes i a tots, pacients i agents! I especialment al Dr. Ricard Cervera i tot l’equip de Malalties Autoimmunes Sistèmiques del Clínic de Barcelona: pel bon tracte, per l’acompanyament, per no rendir-se en la recerca i per col·locar-me les Ressonàncies els diumenges (això darrer, sense remordiments i amb molt d’amor, que ja m’aneu coneixent).

Cap derrota és una derrota. Totes les lluites són victòria.

Mai por! Ni als embats de la vida ni a la gola del llop!

                    Lupus

Hi ha un ullal en aquest viure

que ha quedat immers en cada òrgan;

una sangassa que no és meva,

i ràbia: molta ràbia enfellonida.

Sobreviu el xiscle inflamat

i el dolor que n’extirpa la pell;

l’embat carmesí i el grumoll formidable

que agleva l’artèria i engruna l’ossam.

És com si la ferida, impecable, respirés.

La polpa s’esberla entre les ungles

i el mateix foc

n’abrusa la tendror.

Peta endins, l’organisme,

crepita i cruix

després de tanta guerra i amor propi.

En les despulles,

la bretxa, la bèstia immortal,

la salivera aprensiva i la basarda,

la fera afamegada que xucla,

que escura,

que rosega, que escarbota,

que anorrea…

Entre llargs udols,

un llop de carn

irreverent

que adoba un cos atrinxerat.

                       Del poemari «Moren els Déus» (Adia Edicions, 2022)

Dejar un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.